4 amics , iniciats en la muntanya, s’endinsen en l´aventura d´ascendir el seu 1er cim de 3.000m. Setembre de 2003 , exactament per la diada de Catalunya. En Xavier ,en Jordi ,en Josep i jo mateix seleccionem el nostre 1er objectiu de 3.000m : El Posets de 3.375m i el segon més alt de la serralada Pirinenca. Segurament el de menys dificultat dels gegants del Pirineu . La elecció va ser fàcil ,degut a la nostra poca experiència en muntanya ens va semblar la opció més segura. No sabíem ni que eren els grampons!!. 10 de setembre : Sortim de Manresa direcció Benasc. Dinem pel camí per ascendir al refugi a la tarda. L’arribada a Benasc va ser al·lucinant....quines muntanyes!, tot ens semblava d’unes dimensions colossals. Aparquem el cotxe, agafem les motxilles i amb l´emoció a flor de pell comencem a caminar. L´arribada al Refugi Angel Orús (2.200m) ens omplia de satisfacció (Era el 1er cop que dormíem en un refugi de muntanya , i la 1era muntanya d´unes dimensions més grans del que estàvem acostumats). Tot era nou , l´entrada al Refugi no va ser tan agradable com ens esperàvem. El guarda no li feia massa gracia tenir tants Catalans dormint ens les seus dominis , i això es notava amb el tracte. Tot i així varem passar del guarda per seguir en el núvol que havíem creat en aquella aventura. L´hora de sopar , gran germanor d´excursionistes explicant les seves històries relacionades amb aquella muntanya o de més llunyanes. Devien ser les 8 apròximadament , els 4 amics que tot just havien fet el seu primer cim a principi d´estiu, eran allà , a la vigília de la gran ascensió que els esperava l’endemà. La nit va ser horrible.....calor, roncs ,sorolls i nervis pel que ens esperava l’endemà.,....difícil de cluca l´ull.
6 del mati de l´onze de setembre....el gran dia. Ens mirem tots amb cara de son , en Josep i en Jordi an pogut dormir però en Xavier i jo la nit sens ha fet llarga (Anavèm baixant del núvol....allò ja no era tan maravellos). Amb tot ens dirigim a esmorzar , passant 1er pel vestuari. En Josep , jo i en Xavier agafem 4 coses de les motxilles. Mentre en Josep es calça.....cau al terra ...En Xavier i jo ens girem i veiem el nostre amic en ple atac epilèptic..Estes a terra amb unes tremolós que esgarrifaven ens quedem paralitzats!.....ens costa reaccionar!....no sabíem que li passava. Tota la musculatura se li contreia...semblava una roca. Josep!...Josep que et passa? La gent del vestuari va reaccionar més ràpid i seguidament es va presentar el guarda. Impertinent des del primer dia, ens va separar del nostre company......apartaos! ja le passarà! Anava dient......, la situació ens superava a mi i al meu cosí. De sobte apareix en Jordi que era al bany, al veure la situació ....reacciona cridant,....porteu-li sucre!!! Ràpid!! (En Josep feia poc temps que era diabètic i no ens n’havia dit res). El guarda amb la seva prepotència rebutja el diagnòstic del nostre company amb despreci.....la situació es torna tensa! En aquell moment apareix un metge-excursionista que confirma la baixada de sucre en sang d´en Josep. El got d´aigua amb sucre arriba i el guarda es retira sense fer soroll. En Josep es destensa muscularment...sembla més relaxat, el metge li comença a fer preguntes. Com et dius?....amb mirada perduda contesta...Josep. Que i fas aquí?.....no o se. Jo i els meus companys bocabadats del que veiem. El metge pensatiu...li pregunta qui són els teus amics? En Josep tan sols em reconeix a mi...dels 3. Amb l´estona en Josep es va recuperant i recordant mentre esmorzem. Ens demana perdó...ens explica que ja li havia passat una altre vegada. La seva mirada és sincera, realment li sap greu i sap que ens a fallat en la confiança. (Si li arriba a passar fora del Refugi la situació hagués sigut pitjor). Els meus companys estan dolguts , però jo intento calmar-los...mentre parlem de la situació torna el metge. Com et trobés? ...Bé. El metge li prohibeix ascendir al cim en aquelles condicions, en Josep resignat accedeix....tot i no tenir-ho clar. Ens explica que l´helicopter de rescat de Benasc està volant cap el Refugi....a l'Hospital l'examinaran .Tota aquella situació no estava prevista, que fem? Ens preguntem...Jo era el que tenia més confiança amb en Josep i ràpidament ens diu....feu el cim!...jo no les tinc totes i els meus companys tampoc. Vols dir que tem de deixar sol? La primera reacció és baixar amb ell.....però ell insisteix : Jo estaré bé....feu el cim !.....cap problema.. (Se sentia culpable i no volia que ens perdéssim l´oportunitat de fer el 1er 3.000 per culpa seva). Els companys accepten però a mi em costa més deixar-lo. Truquem a la seva dona per imformar-la de la situació.... , intento calmar-la....en Josep és troba millor!! Li dic...amb tot es tranquil·litza i quedem que ja la tornarem a trucar. L’helicòpter arriba espectacularment....d´ell en surt un Guàrdia Civil de muntanya....alt i corpulent.....semblava sortit d’una pel·lícula de Rambo. Ens despedim d´en Josep ......s´enlaira i desapareix d’entre les muntanyes. Són les 9 del mati, proposo fer un ascens ràpid.....no m´agrada deixar un company . L´ascenció va ser ràpida tot i la neu que varem trobar per sobre els 3.000m. L’arribada al cim va ser descafeïnada....un company no era amb nosaltres i això no ens deixava disfrutar del moment. Foto de rigor i cap avall a buscar el nostre amic....”el meu cap anava dialogant....deixar el company...no està bé...encara que ell insistís!”.Varem baixar tan ràpid com podíem. L´arribada a Benasc i retrobament amb en Josep va ser estranya....poques paraules d’alegria. En Josep ja feia hores que s´esperava però se’l veia tranquil. El retorn a casa no va ser com jo esperava...poca conversa....mirades perdudes..........el que havia passat canviaria els nostres rumbs. En Josep va tornar amb la seva dona poc després i va fer cim sense problemes. Aquella excursió va dividir el grup, sent jo l’ únic que tornes a fer muntanya amb en Josep....En Jordi es va ficar amb les curses d´orientació i en Xavier feia les seves primeres incursions en els Ultra-trails.
